Art lul·liana

En la solitud d’una cova de Mallorca al puig de Randa, la il·luminació va tocar Ramon com llum celestial que li recorregués tot el cos de cap a peus. Desaparegudes les formes en l’essència del seu ésser, el mestre il·luminat va poder contemplar, com es contemplen les estrelles, la gran obra de la Creació que prenia forma en una complexa machina Dei, màquina de Déu, que, amb diferents engranatges, era capaç de donar respostes a totes les qüestions, humanes i divines. Aquest patró de pensament va quedar gravat a la retina i el cor de Ramon com una marca de foc. A partir d’aleshores, la seva Ars Magna, o Art màxima, es va convertir en el centre de la seva existència. Transmetre l’Ars Magna esdevingué més important per a ell que la salvació de la seva ànima, tal com es deriva de les seves pròpies paraules a la seva autobiografia Vida coetània. Llull, convençut que havia descobert l’instrument idoni per a la conversió dels infidels, es va dedicar intensament a la seva difusió.

L’ Art de Llull

Consisteix en la combinació de determinades combinacions de lletres que simbolitzen nocions diverses. En aquest sentit, l’Art lul·liana està basada en nou Dignitates Dei, característiques de Déu o causes primordials, que són:

  • Bonitas (Bondat)
  • Magnitudo (Grandesa)
  • Eternitas (Eternitat)
  • Potestas (Poder)
  • Sapientia (Saviesa)
  • Voluntas (Voluntat)
  • Virtus (Virtut)
  • Veritas (Veritat)
  • Gloria (Glòria)

 

Aquestes dignitats es designen mitjançant les lletres BCDEFGHIK respectivament; B correspon a Bonitas, C a Magnitudo i així successivament, com a forma d’estructurar tot l’edifici de pensament i deducció que utilitza engranatges geomètrics mòbils per a donar resposta a tot lo cognoscible. Alguns autors com Escot equiparen els noms divins lul·lians amb la paraula “Idea”, pròpia de la tradició platònica, la qual cosa situa Ramon Llull més proper al renaixement que a l’edat mitjana. També és perceptible la influència d’Aristòtil en el seu sistema deductiu. La importància d’aquest sistema rau en què és la primera manifestació coneguda a Occident de l’ideal algorítmic de reduir el pensament a càlcul, un dels motius principals de la subsistència de la seva doctrina. Per això es considera Llull com l’antecessor de la informàtica. La seva Art s’aplica a les tres branques principals del saber medieval ―la teologia, el dret i la medicina―, però també d’altres com l’astrologia. Tanmateix, en teoria, no té límits i pot aplicar-se a qualsevol altra branca.

Tot i que la filosofia de Ramon Llull resulta molt complexa a primera vista, ell la considerava fàcil d’aprendre. Alguns autors la defineixen molt encertadament com a gnosticisme racional, tal com sintetitza el filòleg i col·laborador del projecte Lullius, Albert Ràfols.

Però què és el corrent gnòstic?

Aquest corrent es basa no només en idees platòniques sinó també en la càbala, el sufisme i en corrents filosòfics religiosos orientals com ara l’antiga religió egípcia. En aquest sentit, tenint en compte que la gnosi ja és de per si un moviment la comprensió del qual es limita en principi al que les societats secretes occidentals anomenen els iniciats, ço és un selecte grup d’individus, se’n complica la interpretació. Per tant, perquè tot l’edifici lul·lià resulti menys complicat, cal desgranar prèviament alguns principis de la gnosi que permetran observar en tota la seva amplitud la magnífica obra del pensament lul·lià, talment una antiga catedral en continu moviment, com les esferes celestes.

Per entendre-ho, hem de retrocedir molts segles enrere i anar als primers segles de l’era cristiana. Al segle III, es desenvolupa una doctrina herètica anomenada maniqueisme, a partir del nom del seu fundador Mani, que va néixer a Mesopotàmia l’any 216. El seu pensament, malgrat que fou molt perseguit, sembla que reeixí a sobreviure en petits reductes i a influir en altres corrents molt posteriors, com ara els càtars. D’altra banda, segons els ocultistes del romanticisme, com ara Papus (sobrenom de Gérard Anaclet Vincent Encausse) o Madame Blavatsky, el gnosticisme provenia de l’antic Egipte, o bé fou una religió de tipus universal en l’Antiguitat. És ben cert que trobem autors anteriors a Jesucrist amb tesis gnòstiques si bé una font cabdal de les escoles cristianes de la gnosi és Maria Magdalena i el seu evangeli apòcrif, que en bona part s’ha perdut.

La idea principal del gnosticisme, de la qual deriven les altres idees, està basada en l’existència de tres principis que s’apliquen a tota la Creació.

Citant l’ocultista francès Papus,

 

La Unitat es manifesta per si mateixa en tres termes, termes el més elevats i generosos a què pot arribar la comprensió humana, termes que formen la base de totes les teogonies i designen amb gran quantitat de noms principis idèntics.

 

 

1r. El primer d’aquests termes simbolitza l’Activitat absoluta en totes les seves accepcions, l’origen de tot el moviment, de tota força masculina i creadora.

DÉU PARE – OSIRIS – BRAHMA – JÚPITER

2n. El segon d’aquests termes simbolitza la Passivitat absoluta en totes les seves accepcions, l’origen de tot el descans, de tota força femenina i conservadora. És el principi humit de la naturalesa mentre que el primer era el principi igni.

DÉU FILL – ISIS – VIXNU – JUNO

3r. El tercer d’aquests termes és el més important. És el que sintetitza en una unitat els termes precedents i pel qual hauríem de començar tot estudi. Cap ésser no és concebible més que considerat sintèticament, i el tercer terme és l’origen de tota síntesi. És la Unió absoluta en totes les seves accepcions, l’origen de tota realitat, de tot equilibri, de tota força equilibradora i transformadora. És el principi mercurial de la natura que equilibra els dos primers.

ESPERIT SANT – HORUS – XIVA – VULCÀ

 

 

Tal com ha destacat R. D. F. Pring-Mill a The Trinitarian World Picture of Ramon Llull, l’estructura trinitària de les Dignitates Dei és l’estructura bàsica de la qual parteixen totes les altres.

Després, un altre dels pilars del gnosticisme és la seva cosmogonia per la qual, a mesura que descendim en l’escala de les emanacions divines, els principis es fan més materials i per tant menys materials a la manera bíblica de la caiguda d’Adam, o l’escala de Jacob per la qual pugen i baixen els àngels.

Aquesta característica apareix també en la mística de Llull en la qual el món és un sistema jeràrquic, que descriu al seu llibre Arbre de la ciència, en què cada criatura és imatge de Déu. D’acord amb aquesta jerarquia, tal com Llull descriu en el seu Llibre de contemplació en Déu o el seu Liber de ascensu et descensu intellectus, l’enteniment humà pot, per un procés ascendent, descobrir Déu a través de les criatures i arribar fins a un nivell en què el coneixement arriba al seu apogeu. També la imatge de l’arbre, imatge del cosmos i del cos humà, molt similar a l’escala, apareix profusament en l’obra de Llull. Tanmateix, la seva anàlisi requereix tot un article a part.

 

D’altra banda, el gnosticisme es veu molt influït per la càbala hebrea, i la seva numerologia.

L’alfabet hebreu està compost de vint-i-dues lletres. Aquestes lletres no estan col·locades a l’atzar unes darrere les altres i cadascuna es correspon amb un número segons el seu rang.

A més, cal considerar que, en l’Antiguitat, els números eren considerats sagrats ja que són el reflex de lleis universals i absolutes. D’aquí la seva veneració, incomprensible per a un matemàtic modern, pel 3 o el 4.

D’acord amb G. G. Scholem a Major Trends in Jewish Mysticism, el jueu espanyol Abraham Abulafia era contemporani de Llull i adepte de la ciència cabalista de combinació de les lletres hebrees. Aquestes lletres es combinen una amb l’altra en una sèrie de permutacions i combinacions que sembla interminable i sense sentit si bé no pas per a Abulafia, que acceptava la doctrina cabalística del llenguatge diví com una substància de la realitat.

En aquest sentit, nombrosos autors han associat des del renaixement l’estructura del pensament lul·lià a l’hermetisme i la càbala; tal com remarca Frances A. Yates a The Art of Memory, la càbala va estar probablement a l’origen de l’Ars Magna per influència d’autors de l’època de Llull. D’acord amb aquesta fama de Llull com a hermetista, durant el renaixement varen aparèixer diverses obres que, si bé no les escrigué pas ell, van contribuir a difondre la seva imatge de mag i a complicar ultra mesura el seu coneixement veritable.

Esperem haver desgranat i fet una mica més comprensible el lul·lisme que, a dia d’avui, encara no ha estat estudiat del tot. De fet, ni tan sols existeix encara una obra científica unitària sobre la vida i pensament de Ramon Llull. Per a desgranar la vida i pensament de Llull, han calgut diversos anys; hem comptat amb grans historiadors, poetes i guionistes, i per això podem mostrar una espurna de la seva grandesa. PUGEU AMB NOSALTRES PER L’ESCALA de la recuperació d’una època, un personatge i el seu pensament, en un film de proporcions èpiques, LULLIUS.

 

PUGEU AMB NOSALTRES PER L’ESCALA de la recuperació d’una època, un personatge i el seu pensament, en un film de proporcions èpiques, LULLIUS.

 

 

Traducció: Text traduït de l’original en castellà pel filòleg Albert Ràfols Sagués – Traduït (traduit.cat)

You may also like...